Hi ha llibres que et fan parar. No tant per la complexitat de l’argument com per la intel·ligència amb què estan construïts, per la manera com s’articulen les veus, per com et situen dins una dinàmica aparentment senzilla però carregada de matisos. Refugia’m parteix d’una proposta clara: sis joves, una aula buida i una hora setmanal per parlar. I, a partir d’aquí, Jacqueline Woodson desplega una narració coral que avança com una conversa real: amb silencis, amb girs, amb complicitats que es van guanyant a poc a poc.
La força del llibre rau en com es configura aquest espai de trobada i en la veu de la narradora, la Haley, que observa, enregistra els companys amb una gravadora i, finalment, ella també comparteix. Sense artificis ni grans efectismes, el text posa en joc qüestions com la identitat, la llengua, l’origen, el racisme, les absències familiars o la necessitat de trobar un lloc on poder ser. I ho fa a través d’uns personatges ben delineats, amb reaccions creïbles, que no responen a estereotips, sinó que s’aniran descobrint entre ells a mesura que avança la lectura.
Woodson escriu amb un estil sobri i alhora ric, amb una economia expressiva que fa que cada frase compti. Es tracta d’un text escrit des del respecte pel lector jove, i això es nota en cada pàgina; l’autora que sap què fa i per què ho fa. I un cop més, gràcies a Sembra per fer-nos-la arribar en català. Ja em va passar amb Jason Reynolds i ara m’hi torno a trobar: la sensació d’estar llegint una veu que no coneixia i de la qual ara necessito llegir més llibres.
Una novel·la que obre finestres i que és ferma candidata per a clubs de lectura.
📝Jacqueline Woodson
🖍️Octavi Gil Pujol (trad.)
🏷️ Sembra
A LLEGIR! 