A LLEGIR!

Fi i epíleg un xic ensucrat. Punt i final als Jocs de la Fam. Així acaben tres setmanes llargues de lectura furtiva a tothora esgarrapant temps d’on fes falta per no abandonar la història. Si bé és cert, i he de confessar, que com el primer cap dels altres. M’explico: el primer, Els Jocs de la Fam, és un llibre rodó. Bon argument i personatges que t’atrapen des del primer moment. Podríem dir que és un llibre d’aquells que genera addicció perquè no pots abandonar-lo un cop l’has començat.

El segon, En flames, també m’ha agradat molt però ja no tenia tanta sensació de “necessitar” saber com continuava la història. Trobo que Collins hi utilitza (abusa) sovint un recurs que em va cansar una mica: la història transcorre a un ritme podríem dir “normal” avançant en el temps i de cop i volta amb un paràgraf és ventila mesos del temps de la trama! De manera que sense previ avís vas fent salts en el temps saltan-te parts d’història que et són explicats molt per sobre perquè te’n facis una idea. Suposo que podem entendre aquest recurs tenint en compte que és novel·la juvenil i potser hi ha algun criteri editorial que dicta que massa descripció “cansa”… o que les pàgines de cada llibre estaven pactades d’antuvi i per tant quedava poc marge per entretenir-se amb segons quines línies d’argument, o… Sigui quina sigui l’explicació, trobo que això fa que la novel·la perdi una mica… De l’argument no us en dic res per no desvetllar-vos-en cap detall a aquells que encara no l’heu començat o tot just acabeu de fer-ho! Però estigueu tranquils, us encantarà i us sorprendrà!

I finalment, L’ocell de la revolta, que per a mi és el més diferent de tots, sobretot perquè la trama queda molt lluny d’aquell primer Jocs de la Fam. El triangle amorós Katniss-Peeta-Gale i és molt (massa) present pel meu gust (temo la pel·lícula que en puguin fer!), i si no fos per com es desencadenen els cinc últims capítols (amb un gir argumental ben trobat), crec que m’hagués decebut força… Ah, i l’epíleg que citava al principi dient que és ensucrat… I és que el recurs de “vint anys després” em sembla una miqueta suat, no trobeu?

En definitiva, LLEGIU-LOS!! Malgrat que els meus comentaris us puguin haver desinflat una mica, agafeu-vos-hi amb les dues mans i deixeu-vos portar per la història; us atraparà i passareu una bona estona! I després ja em direu què us ha semblat!!

QUE LA SORT US ACOMPANYI SEMPRE!