Avui, per anar paint tota la torronada d’aquests dies, us animo a començar el dia amb un clàssic de l’Ovidi Montllor composat per Josep Maria Carandell:
LOvidi va incloure La cançó de les balances en el seu primer disc el 1968 i la peça va esdevenir un referent de la Nova Cançó. Per a mi, és una d’aquelles cançons que em transporta a altres temps: l’escolto i la melodia em fa viatjar a una rotllana al voltant d’un foc de camp amb un parell de guitarres, un cançoner i el fred de la nit. Els records del Campament són d’aquells que romanen a la memòria més antiga, aquella que, d’alguna manera, et fa ser qui ets. Per això quan vaig veure que Takatuka havia editat un àlbum il·lustrat de La cançó de les balances, no m’ho vaig pensar ni un segon! La lletra de la cançó ha estat adaptada per l’Alba Salvador Llopis, i les il·lustracions són de l’Ignasi Blanch.
Alternant dues tipografies per diferenciar la lletra de la cançó de la història que ens narra aquest conte, ens trobem amb un rei que està constantment ocupat comptant tot el que té: cases, pous, boscos… i súbdits! El monarca és un avar sense límits que no atén les peticions del poble perquè tot el dia suma i suma i suma… i no tolera cap distracció. El poble, representat pel jove joglar Ovidi, li demanarà la construcció d’un pont. El rei, sord a qualsevol petició i injust de mena, farà cas omís a la demanda. L’Ovidi, aleshores, composarà una cançó per cridar l’atenció del monarca; una cançó que parla de la importància de les persones dient que no se les pot pesar en unes balances.
Quan vindrà el dia que l’home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones, més que les plantes i els arbres? Quan vindrà el dia que l’home no se’l pesi amb les balances?
Serà finalment el treball col·lectiu de tot el poble el motor per tirar endavant el projecte de construir el pont que necessiten per creuar el riu. Una història amb un potent missatge polític i reivindicatiu. I com diu la dedicatòria final, un homenatge als qui van lluitar (i lluiten, afegiria jo) per un món on les balances deixessin de pesar les persones.
A LLEGIR! 