Ja fa temps que tinc pendent un post sobre La niña de rojo, pensada i il·lustrada magistralment pel gran Roberto Innocenti, escrita per Aaron Frischi i editada per Kalandraka.
La niña de rojo és una altra de les moltes Caputxetes Vermelles que s’han escrit. I us preguntareu: es pot explicar una altra vegada la Caputxeta? Un dia m’agradarà escriure un post sobre algunes de les meves Caputxetes preferides, i sens dubte, aquesta de l’Innocenti ocuparà un lloc important en la classificació. Per tant la resposta és clara: sí; es pot tornar a explicar la Caputxeta, i si és per actualitzar-la i embolicar-la amb el fascinant hiperrealisme al qual ens té acostumats Innocenti, que sigui benvinguda!
En aquesta ocasió, la Caputxeta viu en una ciutat moderna i decadent, un entorn urbà que fascina Innocenti i que il·lustra amb tota mena de detall. Fixeu-vos, a tall d’exemple, en el famós bosc del conte tradicional (si cliqueu sobre la imatge la veureu més grossa i en podreu observar els detalls):
Esta historia ocurre en un bosque. Un bosque con pocos árboles, un bosque de cemento y ladrillos. Durante el día, sus habitantes llevan una vida sosegada, haciendo cada uno lo suyo. A las afueras del bosque, vive Sofía, una niña tranquila.
Aquesta ciutat-bosc se’ns mostra abigarrada de gent, cotxes i obscens anuncis publicitaris, i a mida que entres en la història es va convertint en un personatge més del conte. La Sofia viu en un barri marginal i ha de passar pel centre de la ciutat i pel cor d’aquesta, un gran centre comercial, “The Wood”, per arribar a casa la seva àvia. El llop d’aquesta història és un macarró (volia dir “macarra” però ho he buscat, i aquesta n’és la traducció al català) que reproduiex fidelment l’argument de Perrault fins al dramàtic final on la Caputxeta i l’àvia són menjades pel llop. El conte, però, comença amb una àvia de joguina que es disposa a explicar una història a un grup de nens, i per tant, com que des d’un bon començament, hem establert un pacte de ficció i sabem que la situació és “màgica”, Innocenti ens presenta també un altre final, en aquest cas, el feliç dels germans Grimm on l’àvia i la Caputxeta són salvades per un llenyataire. I d’aquesta manera, l’autor fa un gran homenatge a les dues tradicions de la rondalla amb aquest doble final.
Aquesta és, sens dubte, una molt bona versió del conte tradicional que agradarà potser als no tan petits de casa (abans d’aquesta, els petits potser necessiten conèixer altres Caputxetes), però sí als adolescents i als adults a qui no passaran per alt detalls com el cartell publicitari d’un Berlusconi operat que ens somriu recordant-nos el món del feiximse que Innocenti ja ha retratat a Rosa Blanca i La Historia de Erika.
A LLEGIR! 