Heartstopper

Tothom en parla, sigui perquè ha vist la sèrie o perquè ha llegit les novel·les gràfiques, però el cas és que les històries d’en Charlie i en Nick creades per l’Alice Oseman estan en boca de tothom. I per què aquest èxit? Si us he de ser sincera, confesso que quan va esclatar el boom de les novel·les, em van fer una mica de mandra i no les vaig llegir… (quin error, penso ara): cobertes amb tons pastel, cors, floretes… Mira, no em van atraure gens. Però arriba l’adaptació en format sèrie a Netflix i en llegeixo coses tan bones que m’hi llenço de cap i em compro el primer volum. Doncs bé, l’endemà ja estava corrent a la llibreria per comprar els altres tres abans que s’esgotessin perquè vull llegir-ho tot abans de veure la sèrie.

El fenomen Heartsopper està arrasant (amb volums esgotats i moltes visualitzacions a Netflix) i amb raó! Alice Oseman ens explica la història d’amor entre en Charlie i en Nick, dos adolescents que van a l’institut. Fins aquí tot normal. Què la fa especial, doncs? D’entrada, que la història d’amor central sigui homosexual ja és remarcable; però és que quina història d’amor! En Charlie és un noi que sempre ha sigut gai, no se n’amaga i tothom del seu entorn ho sap; en canvi, en Nick se sent perdut quan descobreix que li agrada en Charlie i a poc a poc anirà coneixent-se per acabar veient que és bisexual. Amb ells viurem un camí de descoberta, de dubtes, de primeres vegades i d’inseguretats, però sobretot un camí de tendresa, de respecte i d’amor. I serà un camí que no faran sols! Coneixerem la seva colla i els seus professors i amb ells també viurem una realitat súper diversa: cossos no normatius, identitats no binàries, personatges racialitzats, una relació lèsbica… I tot tractat amb una normalitat que fa que només puguis aplaudir i agrair que existeixin aquest referents.

Un dels moments que més m’ha agradat és quan els protagonistes volen dir obertament que són parella i els envaeixen els dubtes i les pors. En aquest moment la Tara hi tindrà un paper important; ella és l’amiga lesbiana que ja fa temps que té parella i en un moment del tercer volum li diu a en Charlie: “No ho vam dir. Només vam deixar d’amagar-ho”, i en Charlie preocupat respon que sempre és un risc dir-ho, i la Tara diu “Sí, de vegades quedar-te a l’armari és més segur“. Aquesta escena, per a mi, és important perquè ofereix un model d’amistat de debò, d’escolta i de preocupació sense deixar de ser un bany de realitat. És cert que no hauria de fer falta sortir de cap armari, però quantes vegades la realitat més propera és hostil i violenta i els adolescents no poden simplement deixar d’amagar-ho? M’ha semblat una reflexió molt interessant i necessària i que de nou, dona valor a la novel·la.

Un altre dels temes que m’ha agradat que tractés i que, tot i apuntar-se al primer i segon volum, és al tercer i quart quan es desenvolupa, és el tema de la salut mental. I aquí de nou un aplaudiment per com està tractat el tema: amb naturalitat i fent-ne visibles totes les arestes del calidoscopi. Veiem com pateix en Charlie en primera persona, com en Nick intenta ajudar-lo i com acaba sent la xarxa de la família i el seu suport qui l’ajuda a posar-hi remei amb l’ajuda mèdica que necessita.

En definitiva, Heartstopper és la història que molts haguéssim volgut llegir quan érem adolescents! El que haguéssim donat per tenir referents de diversitat sexual i afectiva que tracten el tema des de la quotidianitat, des de la normalitat. Referents de cossos de tota mena, referents de transsexualitat i tot des d’una òptica sana i de construcció positiva de les relacions, des d’un cuidar-se que es respira al llarg de tota l’obra que no pot fer altra cosa que dibuixar-nos somriures constants i fer-nos sospirar per reconciliar-nos amb la duresa d’una realitat que sovint i per desgràcia, s’allunya molt de la d’aquesta ficció.

Tant de bo molts més Heartstoppers! Tant de bo es mirin els capítols a les aules, se’n parli, es llegeixin les novel·les als instituts i ens omplim totes i tots de referents positius i saludables.