Si tenim David McKee associat a la figura de l’elefant de colors, l’Elmer, la lectura d’Ara no, Bernat ens sorprendrà i ens deixarà ben descol·locats perquè aquí ens trobem amb una història dura sobre la incomunicació d’uns pares amb el seu fill i McKee porta la situació fins a l’extrem i les últimes conseqüències.
El relat ens explica com en Bernat prova insistentment de dir al pare i la mare que hi ha un monstre al jardí, i aquests se’l treuen de sobre amb un “Ara no, Bernat”. La narració segueix de manera inquietant perquè realment hi ha un monstre al jardí que s’acaba cruspint en Bernat, o això és el que l’autor ens narra literalment. I quina és la sorepresa del lector quan el monstre entra a casa i com si es tractés d’en Bernat, el pare i la mare segueixen ignorant-lo fins al punt que s’acaba ficant al llit, la mare li duu un got de llet i quan confessa estorat “sóc un monstre”, la resposta de la mare és un irritant i devastador “Ara no, Bernat”.
L’argument delirant de la història ens serveix per parlar de la indiferència i la manca de comunicació d’aquesta família. Amb unes il·lustracions de colors alegres i vius podem parlar del contrast que generen amb la duresa del que descriuen. Si el portem a Infantil, segurament no captaran la metàfora i es quedaran amb la lectura explícita; però si el portem a alumnat de cicle inicial o mitjà, segurament podrem guiar la conversa literària perquè acabin inferint la metàfora i vegin que en Bernat és el monstre i que aquesta és la seva estratègia, fracassada, de cridar l’atenció d’uns pares que no li fan cap mena de cas.
No us el perdeu i a veure si hi trobeu una petita picada d’ullet de l’autor que hi ha amagat un Elmer perquè els lectors que tinguin el referent puguin identificar-lo.
A LLEGIR! 